La dependència emocional és un patró persistent que té els seus pics i els seus plans. És propens en PAS (persones altament sensibles) i presenta comorbiditat (patologies que es donen simultàniament) amb ansietat, neurosi, depressió, etc. Diversos psicòlegs l’han proposat com un trastorn de la personalitat (ADAVAS, 2005; Castelló, 2005; Ferré, 2018). Pel que aquesta tendència va estar latent durant tota la vida.
Això ens porta a qüestionar les estratègies de màrqueting que ens venen el tractament de la dependència emocional, com si es tractés d’un tema de superació personal. Per exemple, Silvia Congost (2020), afirma: “Només quan sàpigues qui ets i cap a on vas, podràs decidir qui vols que t’acompanyi” No és sensacional aquesta frase? Ara bé, Què ha això de veure amb el tractament d’una patologia?
Anuncia que quan “sàpigues qui ets” (com si no fossis ja qui estàs sent) i “cap a on vas” (com si la teva vida no hagués emprès encara el seu curs), llavors (i fixa’t quanta demagògia hi ha en aquesta afirmació) podràs DECIDIR qui vols que t’acompanyi!
Un dels símptomes més virulents i dolorosos de la codependència, és precisament la necessitat de control absolut. És dolorós perquè no s’aconsegueix aquest control? No, és dolorós perquè si has de controlar-ho tot per a estar bé, llavors és que no et pots fiar de ningú, ni tan sols de tu mateix.
“Un dels símptomes més dolorosos de la codependència, és la necessitat de control.”
Missatges del tipus “Voler és poder” generen molt sofriment quan “voler” es confon amb “valer”, i “poder” amb “amor”. D’aquesta manera, “valer és (tenir) amor”: Si demostres qui ets, que saps que saps el que vols, etc., llavors mereixeràs estimar. Dirigir aquest missatge a un col·lectiu que sofreix per sentir-se inadequat, és alimentar la seva reactivitat buscant una conveniència.
L’amor, suposa deixar ser. Sabent això, una frase d’acompanyament terapèutic, seria: No necessites saber qui ets, ni on vas, perquè la teva vida transcorri en pau, al costat dels qui vagin a estar al teu costat. Es tracta d’una formulació que no és interessada. Però és la veritat, per poc ganxo comercial que tingui.
El que a mi m’agradaria, com a pacient o com a terapeuta, ha de quedar-se fora de la consulta. En cas contrari, t’imagines anar un especialista i que et digui el que sap que vols escoltar, perquè així continuaràs anant? Què ocorre llavors amb la veritat que pot sanar-te, independentment que t’agradi o no?
“El que a mi m’agradaria, com a pacient o com a terapeuta, ha de quedar-se fora de la consulta.”
En la codependència, la persona se sent profundament inadequada. Per això que alimentar el discurs que qui hauria de ser (“si ho fes millor, si sabés qui soc i a on vaig, podria fins i tot decidir amb qui estar”), fa que el sofriment per ser qui ja s’està sent, es justifiqui, avivant l’odi i la lluita contra una mateixa.
CONCLUSIÓ
Sempre hi ha hagut i sempre hi haurà qui faci negoci del dolor aliè. Però una teràpia seriosa no pot fonamentar-se en estratègies pròpies de grups d’interès (comercial, d’influència, etc.). En tot cas, així és com s’embeni. Per això mateix, una intervenció terapèutica apropiada, implica desenvolupar el pensament crític, perquè decidir (“qui vols que t’acompanyi”) no sigui un premi (versus un càstig), sinó un reconeixement cap a un mateix.
BIBLIOGRAFIA
ADAVAS, Asociación de ayuda a víctimas de agresiones sexuales y violencia doméstica (2005): X Jornada de dependencia emocional. Junta de Castilla y León.
Castelló Blasco, J. (2005): Dependencia emocional. Madrid. Alianza Editorial.
Ferré, S. (2018): La revolución afectiva: De la dependencia emocional al agenciamiento afectivo. Barcelona. Ed. Círculo Rojo.
Congost, S. (2020). La voz de mi alas. Barcelona. Ed. Zenith.
